La Mònica és una adolescent, cega des de el any de vida i sorda des de els sis anys. Assisteix a l’escola ordinària, on realitza quart de l’ESO. Es comunica mitjançant del codi dactilològic (fent signes a la mà). Per cada lletra del alfabet es necessita un signe.
És una gran estudiant, ja que les característiques que la fan especial, no li impedeixen tenir un bon nivell acadèmic o desenvolupar habilitats com tocar la guitarra.
El seu interès i motivació per estudiar, tant a classe amb l’ajuda dels professors de suport, com a casa amb els llibres i apunts realitzats amb el codi braille, és impressionant. Poques persones a la seva edat tenen aquest interès per progressar i desenvolupar-se plenament a nivell intel•lectual com ho desitja ella. Pot ser per això no vol acceptar certes limitacions, per això vol passar desapercebuda, sentir-se autònoma, útil i lo més importat ser una més dintre del seu grup d’iguals, cosa que ho ha aconseguit, i no mitjançant la llàstima que pot suscitar a molta gent, sinó mitjançant la seva personalitat i el seu carisma. El carisma que no tots tenim i que fa que ens sentim més o menys acceptats dintre d’una comunitat, dintre d’aquesta societat individualista i selectiva que moltes vegades ens trava el nostre ple desenvolupament. La Mònica ho ha aconseguit donant una lliçó a tots aquells que es queixen constantment per que no saben fer això o lo altre, per que tenen por, per que tenen una actitud victimista i busquen constantment l’ acceptació de la resta mitjançant la projecció de llàstima, sense lluitar per el que volen, ja que es més còmoda aquesta actitud que la que té la Mònica, la de lluitar i buscar l’autonomia mitjançant l’anonimat, per sentir-se bé ella, no vol demostrar res. Això encara la fa més gran i carismàtica.
Ja que dir també que dintre del seu desenvolupament juguen un paper molt important en primer lloc, la família, una exemplar i motivadora família. La mare li llegeix el diari, per tant, la ajuda a mantenir-se al dia sobre el que succeeix al món, li proporciona l’autonomia que pareix tan difícil cercar amb les seves limitacions, fent coses tant simples com marcar els minuts del microones amb una agulla. Sobretot i el més important confiant amb ella i “mossegant-se la llengua” en els moments de preocupació, no vol que ningú senti llàstima per la seva filla. Per a mi representa una autèntica mare coratge. El pare es mes protector, sofreix més per la seva filla i es preocupa més per el dia de demà, però també és un pare exemplar.
En tot esser humà l’afecte dels iguals és fonamental per poder desenvolupar més plenament les nostres capacitats i habilitats, ella ho té. Te un grup d’amics excepcionals, amb els que comparteix confidències, rialles, sortides com anar als concerts que més els hi agraden etc. El més important es que això es gràcies a la comunicació fluida que poden tenir, ja que tots dominen el codi dactilològic.
El treball que realitza l’escola es molt important, té dos professors de suport que li fan de guia, proporcionant tots els mitjans que precisa, per facilitar la comprensió de la matèria que treballen a classe.
La Mònica té por del futur, no hi vol pensar, aquest pensament li fa viure el present com si cada dia fos l’últim, omplint-se d’experiències i gaudint d’una vida senzilla i plena, com molts no saben. Tot un exemple a seguir per la resta de mortals. Tant de bo molts poguessin veure a traves dels seus ulls, malgrat no veuen.
He escollit aquest treball per afegir al bloc després de reflexionar i valorar que m’havia marcat més, vaig tenir que decidir-me per un, hagués posat també el del professor Kanamori i el del Circ papallona, ja que tots han set especials i motivadors per a mi. Cada un d’ells per aspectes diferents que fan que l’estima i la vocació per a realitzar aquesta professió humanista i vocacional augmenti i es desenvolupi junt amb la nostra formació de forma molt gratificant i positiva.
El cas de la Mònica em va marcar, crec que no som una persona amb una actitud victimismta, però si que presento com molta gent de la meva edat, pors e inseguretats a l’hora de prendre decisions. Va ser tota una lliçó per a mi, veure com una persona amb unes limitacions tan visibles, podia fer una vida amb una autonomia i seguretat tan forta com la de la de la Mònica,mostrant una actitud crítica i positiva davant la vida, aprofitant-la, fent d’ella una oportunitat per poder realitzar el que ens agrada, rompent barreres aconseguint lo que molta gent creu impensable i impossible, gaudint de l’oportunitat de viure, que és el que hem de transmetre als infants dia a dia, per poder promoure la felicitat i la tolerància a aquesta societat canviant.
